Contes de la ciutat adormida.

Sinopsis:

Contes de la ciutat adormida transita pels plecs de la ciutat de Castelló. Amb una visió perifèrica, els relats recorren les vores urbanes, espacials i emocionals alhora. Des de l’últim terç del segle passat, els contorns de les ciutats s’han transfigurat i molts llocs han esdevingut  residuals, informes, oblidats i foragitats dels imaginaris col·lectius. Encara que arraconats i abandonats per la modernitat, són propers, massa propers, per a ser irrellevants. 

El recull de contes presenta personatges que habiten aquests margens urbans. Viuen a la línia difusa en què la ciutat és desdibuixa: l’esportista que decideix córrer entre els horts, la xiqueta captivada per les contorsions d’una marjalera o els amics inconscients que s’arrisquen en replegar una bossa al mig del camí. S’hi pot trobar una font fantàstica que guia la vida dels éssers que la poblen, o els desitjos d’una parella jove mentre juguen en una màquina de boles que sembla viva. Personatges invisibles, potser, però no inexistents. 

http://www.unariaediciones.com/u/catalogo/contes-de-la-ciutat-adormida/

Resenya/opinió personal:

Una gaudida lectura en valencià, d’esperit identitari i crític, nascut de tallers d’escriptura i que transcorren a Castelló. ‘Contes de la ciutat adormida’ de Germà Garcia Belmonte. XXII Premi de Narrativa Breu: Josep Pascual Tirado de Castelló. Convertit en llibre i editat a finals de l’any passat per Unaria ediciones.

Els que coneixeu de les meues motivacions projectades en el blog, sabeu del meu interés per donar a conéixer les obres dels autors locals i els segells independents, en aquesta ocasió m’agradaria redoblar l’aposta i fer-ho amb una obra en valencià: catorze relats en el que convergeixen l’autobiografia i la ficció, una retrospectiva nostàlgica i melancòlica, un homenatge als qui es van quedar arrere i als quals lluiten per seguir avant, els temps d’abans i els d’ara, però sobretot un homenatge a la ciutat de Castelló, a les seues gents i als seus barris, especialment a Grapa. La Castelló que va ser i la que continua sent: dones que, assegudes en cadires de plàstic, fumen al costat de les fogueres del Caminàs, baixar al Grau en motos trucades de quaranta-nou, condó en finestra de col·legi i aventures circenses; els primers amors i els últims. Com dirien els Zoo: escenes quotidianes Vol.1.